El mismo error constante: un paso adelante y dos atrás. La misma piedra en un camino del que no veo el final. Mientras seguimos como ayer, huyendo de una realidad a la que no le caigo bien, o es ella la que me cae mal. Riendo para olvidar, llorando por necesidad. Y aunque no te quise mentir, tampoco dije la verdad.
[Cosa de dos - La Quinta Estación]
Time =)
No te olvido
No resulta fàcil descobrir les veritables arrels de la seva aparent agressivitat, del seu caràcter inexplicablement esquerp, rebel; d'aquest estrany estat d'apatia i descontentament en el qual no és capaç de prendre forma ni tan sols la por, que barreja l'estupor amb la curiositat i li impedeix trobar respostes. La seva és una mirada nàufraga, que intenta orientar-se en el bosc confús de les seves idees, tot reflectint una angoixa sorda i callada, disfressada de valentia.